xj@xavierjansana.com / +34 670 87 30 79

web: iridia estudio

xavier jansana

Xavier Jansana - Escultures -

Deia Miquel Àngel que una bona escultura era aquella que, deixant-la rodolar per un pendent, en arribar a baix, seguia sent una escultura.

En aquesta frase hi ha dues qüestions implícites: una, l’escultura només pot ser imaginada de pedra, l’altra, que entre l’escultura i la pedra (sigui com a matèria sigui com a forma) hi ha una proximitat absoluta i constant. Sense deixar de ser mai ni pedra ni escultura, la pedra esdevé escultura i l’escultura de nou pedra, i així successivament, a vegades, per l’acció de l’artista, d’altres pels efectes de la natura.

Quan Xavier Jansana em va convidar a veure les seves escultures al taller de Barcelona, jo li vaig preguntar per les característiques del seu treball. Em va explicar que eren obres de pedra i va fer més o menys aquest aclariment: “es tracta de pedres que estaven tranqui-les com a pedres i en les què jo busco una forma”. Així que no vaig poder evitar el recordar aquella frase de Miquel Àngel que evocava al principi.

En efecte, el treball de Xavier Jansana, formant part d’aquesta inseparabilitat de pedra i escultura, es concentra en descobrir les formes que la pedra amaga o suggereix. Per això, una part molt emocionant del treball de Xavier Jansana consisteix en cercar –literalment- les pedres: marbres, marès, granits, basalts, calcàries, alabastres… que reposen esperant aquest retrobament a voltes a les pedreres, però en d’altres ocasions en un marge, a la vorera d’un riu o a la platja.

Xavier Jansana, troba la pedra, l’acaricia amb les seves mans, la carrega a la seva motxilla, i se l’emporta.

El treball posterior, és un treball d’escultor en el sentit més noble i elevat del tema: el que enfronta la pedra (forma i material, repeteixo) amb les mans i les eines de l’artista. Cisell, martell, escarpa, serra… per començar aquest treball de contacte físic que al final farà sorgir les formes desitjades: buit, matèria i superfície, que Xavier Jansana prefereix darrerament no polir, perquè hi quedin marcades les empremtes del treball, es a dir, del temps i de l’experiència.

Finalment, la pedra és carn en la què les vetes són venes i artèries, pedra sense paradoxa, blana i palpitant, sorgida a vegades de la forma antropomòrfica (per exemple, de la mateixa forma de la mà que la treballa), o adreçada en altres ocasions a la seva pròpia forma (com quan el resultat és un cap). Mà i eina, matèria i forma, pedra i escultura: amb quins altres principis podria Xavier Jansana retornar amb èxit, com així succeeix a la que ell mateix anomena “edat de la pedra”, és a dir, a la millor edat de l’escultura moderna?

Si deixéssim rodolar aquestes pedres per un pendent seguirien sent escultures.

Text de Juan José Lahuerta